Vitralls

Catalunya té 203 pobles completament abandonats, dels quals 12 estan situats a les Terres de l’Ebre, segons recull el projecte Pobles Abandonats. La revista Vitralls s’endinsa en tres d’estos nuclis (Lo Carrascal, al Montsià; Fullola, al Baix Ebre; i Pinyeres, a la Terra Alta), per mirar de prop un paisatge marcat pel silenci i la memòria. En este fotoreportatge, les imatges recorren carrers deserts, cases enrunades i espais comuns que encara conserven les traces de la vida quotidiana, testimoniant les causes i les conseqüències del despoblament rural. Lo Carrascal, la Fullola i Pinyeres comparteixen una història de despoblament, però també conviden a reflexionar sobre el «patrimoni adormit» de les Terres de l’Ebre.

Lo Carrascal, la masada oblidada entre marges de pedra seca

Al terme del Mas de Barberans, entre marges de pedra seca i antics conreus, s’estén Lo Carrascal. Consisteix en una masada o conjunt de masos on s’hi poden distingir dos o tres habitatges principals i una gran varietat d’estances que les complementen, organitzades al voltat de dos petits carrers.

La seva carta de població data del 1253, però anteriorment ja hi haurien hagut assentaments al mateix indret perquè s’hi han trobat fragments ceràmics d’època romana i d’època ibèrica, segons l’Inventari de Patrimoni Arqueològic de Catalunya.

Lo Carrascal va estar habitat fins al segle XIX, un cop es va portar aigua a Mas de Barberans, estos masos es van abandonar. Tot i això, una de les cases encara es fa servir com a magatzem agrícola d’algun dels propietaris de les terres que es conreen a la vora.

Fullola, la torre que vigila un poble absent

La Fullola és un nucli abandonat que pertany al municipi de Tortosa, situat a la serra del Boix, a tocar del terme del Perelló. Els seus orígens daten a l’Edat Mitjana, la primera referència documental de l’indret correspon al moment en què el rei Jaume I va concedir la carta de població.
L’element més representatiu que es conserva és la torre de Fullola, considerada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). De 20 metres d’altura i 4,5 de diàmtere, la torre actuava com a fortalesa per defensar els sesu habitants en cas d’atac.

A tocar de la fortalesa i devorada per la vegetació, s’hi troba l’església de la Mare de Déu de la Fullola, construïda entre els segles XI i XIII. Sense sostre, el temple conserva els murs, els tres arcs apuntats visibles que sostenien la taulada; i les restes d’una pila baptismal.

Les antigues cases, disposades al voltant de la torre, mostren una arquitectura rural medieval avui completament enrunada. Més allunyades del nucli central es conserven algunes cases disseminades usades amb fins agrícoles.

La causa del despoblament, tot i que no es pot demostrar amb certesa, podria estar relacionada amb algun episodi violent, atès el caràcter fortificat del lloc i el context de conflictes recurrents. En qualsevol cas, consta que l’església va deixar de tenir ús de manera definitiva l’any 1867.

Pinyeres, de la prosperitat a l’abandonament

Pinyeres està situat al terme de Batea, a tocar del riu Algars i just a la frontera amb l’Aragó. S’hi conserva un cementiru, una desena de cases en ruïna enrunades i una església que encara resisteix el pas del temps.

L’indret té una llarga trajectòria històrica, amb restes d’un important poblat protohistòric, i va ser repoblat al segle XIII pels templers, que van impulsar el creixement del poble. Després de passar a mans hospitaleres, Pinyeres va viure períodes de prosperitat, assolint el seu màxim demogràfic entre els segles XVIII i XIX, amb prop de dos-cents habitants.

Integrat a Batea a mitjan segle XIX, el nucli va iniciar el declivi a partir del 1900, amb l’emigració cap a pobles propers i, més tard, amb l’impacte devastador de la Guerra Civil. El despoblament es va accentuar durant les dècades següents fins que, cap al 1970, Pinyeres va quedar completament desert.

Els carrers buits de Lo Carrascal, les pedres fortificades de la Fullola i les façanes esventrades de Pinyeres dibuixen un mateix relat, fet d’arrels profundes i d’un abandonament progressiu. Este fotoreportatge no pretén només documentar la desaparició de pobles, sinó posar en valor un paisatge humà que encara perdura en la memòria del territori. Entre runes, vegetació i silenci, estos nuclis recorden que el despoblament rural no és només una qüestió del passat, sinó un repte present que interpel·la el futur de les Terres de l’Ebre i de Catalunya i del seu patrimoni adormit.